14. Un somriure

La paraula és poderosa, ens transporta en l’espai i en el temps, ens fa posar a la pell d’una altre persona i fins i tot té el poder d’un déu totpoderós que fa i desfà tal i com li plau. Però tot i això, tot i el poder de la paraula, no es pot utilitzar per descriure aquest buit infinit i profund que em va quedar a la marxa de la teva presència, una presència a la que ridículament m’havia acostumat. Un somriure que em mirava directament a dins meu, passant els meus ulls, la meva pell, els meus ossos, el meu jo. Un somriure que em mirava per dins i que em feia transparent al moment. Un somriure dolç, un somriure tendre, però a la vegada trist i cansat de buscar, decepcionat amb el que la vida li havia donat i esperançat d’haver acabat la cerca. Però, per algun motiu estrany que encara avui en dia desconec, de cop es va apagar i ja no em va mirar més. Bé, em puc imaginar el perquè però en realitat no vull admetre-ho. Hi ha coses que són massa difícils d’admetre, però tampoc va voler sentir cap explicació. Aquell somriure cansat va deixar d’estar còmode davant meu, i es va esvair i va fugir tan ràpid com va aparèixer. Tot i això encara el veig, tan tendre i dolç, cada vegada que tanco els ulls. Potser és per això que qualsevol excusa és bona, per curta que sigui, per tancar-los un instant.